Test Diputació de Barcelona + Administratiu (C1) gratuït
10 preguntes reals, sense registre

Explicació: El Reglament orgànic corporatiu de la Diputació de Barcelona estableix que les votacions del Ple pot tenir tres caràcters tipus: ordinàries o extraordinàries (depenent de si es tracta de matèria ordinària o d'assumptes excepcionals); nominals (en les quals es registra el vot individualitzat de cada diputat) o secretes (on no consta qui vota a favor o en contra). Les votacions ordinàries són les que es fan de forma estàndard per a les qüestions normals, mentre que les extraordinàries es reserven per a assumptes especialment importants. El caràcter nominal o secret afecta a si es revela o no la identitat del votant.

Explicació: La relació de llocs de treball (RLT) és l'instrument organitzatiu que reflecteix la totalitat dels llocs de treball existents en una entitat local, amb la seva descripció, classificació i requisits. D'acord amb la normativa de règim local i l'Estatut bàsic de l'empleat públic, la competència per aprovar la RLT de la Diputació de Barcelona correspon al Ple de la corporació, que és l'òrgan plenari i de màxima representació. La Junta de Govern pot tenir funcions executives, però l'aprovació de la RLT, per la seva transcendència organitzativa, correspon al Ple.

Explicació: Les sessions del Ple d'una corporació local requereixen la presència del president (alcalde o president de la diputació) i del secretari per ser vàlides. No obstant això, la Llei 7/1985 (LBRL) i el Reglament d'organització, funcionament i règim jurídic de les entitats locals (ROF) preveuen que tant el president com el secretari poden ser substituïts per les persones a les quals legalment correspongui: en el cas del president, per l'alcalde accidental o el diputat primer; en el cas del secretari, per qui legalment el substitueixi. L'opció correcta és que les sessions es poden celebrar, però sempre que els titulars siguin substituïts per les persones legalment habilitades.

Explicació: La Llei reguladora de les bases de règim local (actualment la Llei 7/1985, de 2 d'abril) estableix el règim general de delegació de competències en les corporacions locals. El president de la diputació, com a òrgan executiu unipersonal, sí que pot exercir competències per delegació del Ple. Aquesta delegació no és absoluta, sinó que està limitada: el president pot exercer totes les competències que el Ple li delegui, llevat d'aquelles que la Llei reguladora expressa i explícitament exclou de la delegació. Aquesta matisació és important per entendre que la delegació és el principi general, però amb excepcions marcades per la llei.

Explicació: La Llei 7/1985, de 2 d'abril, reguladora de les bases del règim local, estableix les atribucions de la presidència de les diputacions. Entre les funcions que es plantegen en la pregunta, l'aprovació de l'oferta pública d'ocupació (OPO) és una atribució delegable, mentre que dirigir el govern i l'administració de la província i decidir els empats amb vot de qualitat són funcions que corresponen exclusivament a la presidència i no poden ser delegades. Això es deu al caràcter personal i política de la funció presidencial, sobretot en temes de govern general. La delegació de funcions està limitada a aquelles que no són de caràcter eminentment presidencial o polític.

Explicació: La classificació del personal al servei de les administracions locals ve determinada per la Llei 7/1985 (LBRL) i el Reial decret legislatiu 5/2015 pel qual s'aprova el text refós de l'Estatut bàsic de l'empleat públic (TREBEP). D'acord amb l'article 8 del TREBEP, els empleats públics es classifiquen en: funcionaris de carrera, funcionaris interins, personal laboral (fix, indefinit o temporal) i personal eventual. Aquesta és la classificació bàsica en funció de la naturalesa de la relació jurídica. Les altres opcions barregen categories funcionals (tècnics, administratius) o de nivell de responsabilitat que no corresponen a aquesta classificació.

Explicació: Les pagues extraordinàries del personal funcionari al servei de les administracions públiques s'integren per dos conceptes retributius: el sou i els triennis. Així ho estableix l'article 22 de la Llei 30/1984, de mesures per a la reforma de la funció pública, i posteriorment l'article 22.1 de la Llei de pressupostos generals de l'Estat corresponent. No s'hi inclou el complement específic ni el complement de destinació, que són retribucions complementàries que es perceben mensualment però no formen part de les pagues extraordinàries. Tampoc s'inclou el grau personal, que és un concepte del complement de destinació.

Explicació: La seu electrònica és un concepte clau en l'administració electrònica, regulat a la Llei 40/2015, d'1 d'octubre, de règim jurídic del sector públic, i a la Llei 39/2015. Es defineix com aquella adreça electrònica disponible per als ciutadans a través de xarxes de telecomunicacions la titularitat de la qual correspon a una administració pública, o bé a un o diversos organismes públics o entitats de dret públic, en l'exercici de les seves competències. L'element definitori és la titularitat administrativa i la disponibilitat als ciutadans, i no simplement ser una pàgina web o portal d'internet qualsevol. A través de la seu electrònica es poden dur a terme totes les relacions jurídiques amb plena validesa.

Explicació: L'article 14 de la Llei 39/2015 estableix qui està obligat a relacionar-se electrònicament amb l'Administració. La norma diferencia clarament entre les persones físiques i les persones jurídiques. Les persones jurídiques estan sempre obligades a relacionar-se electrònicament amb l'Administració, sense excepcions, a diferència de les persones físiques, que en principi poden triar el canal (presencial o electrònic), llevat que la norma reguladora d'un procediment concret estableixi l'obligació electrònica. Aquesta obligació general per a les persones jurídiques és una de les novetats més significatives de la Llei 39/2015.

Explicació: L'article 118.3 de la Llei 9/2017, de contractes del sector públic (LCSP), estableix les condicions dels contractes menors. Específicament, disposa que els contractes menors no poden tenir una durada superior a un any ni ser objecte de pròrroga. Aquesta limitació és doble: primer, el termini màxim és d'un any; segon, no admeten pròrrogues. Això distingeix el contracte menor dels contractes ordinaris, que sí que poden prorrogar-se. L'objectiu és evitar que s'eludeixin els procediments de licitació ordinaris mitjançant l'encadenament de contractes menors.